Here, there and everywhere

I will be there, and everywhere
Here, there and everywhere

The Beatles

Com tot estudiant sabrà, els bons propòsits de veritat (aquells que incompliràs primer) no es fan per cap d’any, sinó a l’agost-setembre, just abans de començar un nou curs. I jo, per no ser menys, vaig fer-me el propòsit de continuar aquest blog, que estava més abandonat que el PSC. Per això, aprofitant que marxava a Finlàndia mig any, vaig tornar a escriure-hi, intentant explicar les coses que em passaven allà. Crec que, al principi, més o menys me’n vaig sortir. Però després passa el que passa, i te n’adones que fa temps que no hi poses res. I que ja són massa coses les que tens acumulades per explicar (i algunes que ja les has oblidat).

És per això que aquest cop no prometo res, només que, si em ve de gust, tinc temps i tinc alguna cosa per explicar, podria (recalco, podria) ser que les expliqués per aquí. I ara sí, dit això, l’entrada d’avui.

Continua llegint



Comentaris tancats a Here, there and everywhere

Capítol 5: el miracle des de dins

Vocabulari del nivell 1

Divendres, 20 de setembre de 2013

6:30

Al mòbil comença a sonar Catalunya Ràdio. Hora de llevar-se. Després d’insultar-me a mi mateix unes quantes vegades per haver acceptat participar al programa Erasmus in schools, em llevo, em dutxo i esmorzo. Ja són ganes de llevar-se a aquestes hores un dia que no tens classe!

7.00

Surto de casa -comença a refrescar a Finlàndia, aviat trobarem a faltar les temperatures de dues xifres- i camino fins la parada del bus. El bus em deixa a Leppävaara, on agafo el tren fins al centre d’Espoo i la meva destinació final: Kuninkaantien lukio (el lukio és el lloc on els joves finesos fan l’equivalent al nostre Batxillerat). Tot plegat uns 50 minuts.

8.00

A la porta em trobo amb l’Anu, la professora de castellà i francès, amb qui passaré el dia. Anem junts fins al despatx del departament de llengües i allà conec alguns altres professors. Li dic que estic una mica nerviós per tot plegat i m’explica -tot i que gairebé es pot endevinar- que ella també. Ai senyor, anem bé. Que Déu ens agafi confessats!

8.20

Primera classe del dia, grup de segon any, l’Anu em presenta a la classe i em trobo davant de 30 mirades clavades en mi. Els explico una mica qui sóc, d’on vinc i què faig, i se suposa que després m’han de fer preguntes. Primer mite desmuntat del dia, els alumnes finesos no són tan participatius com els pinten. De fet, la classe es podria assimilar perfectament a moltes de les que jo vaig fer quan anava a l’institut. Després de diversos intents de la professora «Tenéis más preguntas?» algun s’atreveix i es llança. Tot bé, sembla que més o menys m’entenen i pregunten prou bé, tot i que acaben sent 4 els que participen més.

9.35

Acaba la classe i ens en tornem al departament on m’hauré d’esperar una estona (ja sabia jo que havia fet bé de portar el portàtil) ja que l’Anu ha d’anar a supervisar un examen de recuperació. Durant aquesta estona els professors que són allà passen bastant de mi, fins que arriba el professor d’anglès, que en veure’m tranquiŀlament assegut allà se m’acosta i em pregunta si sóc un professor nou! Després de dir-li que no i explicar-li què faig allà se’n va al seu lloc i no em diu res més en tota l’estona. És ben veritat que són gent de poques paraules!

11.15

Torna l’Anu i anem a dinar amb ella i una altra professora de castellà i francès. Constato que, tal com expliquen tots els documentals, el dinar és gratuït per a tots els estudiants (i avui també per a mi). Els professors, “pobres”, han de pagar uns 4€. Amanida, puré de verdures, aigua, llet (sí, beuen llet amb el dinar…) i un korvapuusti enorme ( 😀 ). Dinem de pressa (aquí no es perd el temps amb dinar) i altre cop a la feina!

12.00

Imatge del llibre del nivell 1

Segona classe del dia. Principiants. Començo a explicar altre cop el mateix, però les seves cares de desconcert em fan parar i acordem amb l’Anu que els vagi traduint el que dic per si de cas. Els pobres porten només un mes i poc estudiant castellà i els posen algú parlant castellà al davant. Això és anar per feina i la resta bestieses! L’única decepció de la classe: l’educació finesa no és -sempre- tan perfecta com la pinten. La classe força gran (+30 estudiants) i els estudiants passant en alguns moments bastants de la professora, que pobra feia el que podia.

13.20

Tercera classe del dia, nivell avançat (és a dir, 3 anys de castellà). Em quedo astorat del nivell que agafa aquesta gent en només tres anys d’estudi. En contraposició a la classe anterior, només 6 estudiants (i només 1 noi). Parlem bastant, especialment una de les noies que havia estat d’intercanvi a Cadis (ni que ho diguis, quin accent més marcat!). A mitja classe l’Anu es fa la despistada i marxa de l’aula com li havia suggerit una de les altres professores amb qui hem parlat durant el dia. Sembla que funciona, ja que continuen preguntant coses. Em pregunto què hauria passat en el mateix cas a Catalunya…

Coses que vaig aprendre aquell dia:

  • L’educació finesa és bona (fins i tot potser molt bona), però potser tampoc és el paradís que ens venen segons quins documentals.
  • Els adolescents ho són a tot arreu: tímids i passotes a parts iguals.
  • Ja tenim uns 50 adolescents finesos més convenientment adoctrinats en la cultura catalana (ja sabeu que d’això els catalans en sabem molt).



Publicat dins de Erasmus | Comentaris tancats a Capítol 5: el miracle des de dins

Capítol 4: Hèlsinki, 11 de setembre de 2013

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí.

I la vida m’ha dut lluny en un dia tan assenyalat com el d’avui. I és així com descobreixes que el món és molt gran. Pot semblar una bestiesa, però situar-te en un entorn envoltat de gent que no comparteix els teus referents i a qui has d’explicar coses que en general donaries per assumides és complicat. No negaré que, en general als catalans ens encanta explicar la situació del país (país? quin país?) i que si ens mosseguem la llengua és moltes vegades per no cansar el nostre interlocutor, però si el temps que tens per explicar d’on vens són uns dos segons (Normalment no se sol fer un article de 10 pàgines per respondre a «Where are you from?») és certament complicat trobar una resposta que sigui alhora fàcilment comprensible per la persona que pregunta i que alhora ens deixi la consciència tranquil·la (ja m’enteneu).

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,

Si bé és cert que no és cap problema dir que som espanyols (escolti, ens agradi o no, de moment legalment ho som), suposo que comprendreu que aquesta no és la resposta que dono a la gent que pregunta (és a dir, pràcticament tothom). Amb els dies, la resposta que més ens ha funcionat és, probablement, dir senzillament «Barcelona». Ara bé, això comporta que immediatament t’identifiquin com a «espanyol prototípic» (sangria –que benvinguda sigui-, impuntualitat –tot i que he pogut comprovar que completament infundat entre la majoria dels espanyols que he conegut-, baladreria –aquí he d’entonar el mea culpa– i tants altres tòpics –si bé sembla que per sort ja no tant toros i sevillanes-).

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I és per això que, com molta gent que avui es donarà la mà al llarg de 400 km (que aviat s’ha dit), vull que el meu petit país sigui un país NORMAL. No pas millor que els altres. Ni que funcioni millor. Amb els seus petits -o grans- defectes. Però que pugui anar pel món explicant que sóc català i que això no comporti cap mena d’explicació addicional. I per això com deia el Lluís Llach, que tinguem sort, perquè de ben segur que la necessitarem.

Here’s a translation to english for those who don’t understand catalan, I tried my best to keep the original meaning. Song lyrics are rather difficult to translate, you can listen to the original songs (very famous all of them from catalan songwriter Lluís Llach) from the links.

My country is so small
that always fits in your heart
if life takes you away. (video)

And life has taken me away in such a remarkable day as today. And like that you realize that the world is big. It may seem stupid, but placing yourself in an environment full of people that don’t share your references and to whom you must explain things that in a normal conversations would take for granted is complicated. I won’t deny that, usually we catalans love to talk about the situation in our country (country? which one?) and if we stop is sometimes to not get people tired, but if all the time you have to answer «Where are you from?» is about 2 seconds (you don’t usually make a 10 pages paper to answer to that question) it is certainly complicated to find a suitable answer that is both easily understandable for the person asking and that I find suitable.

(this is rather difficult to translate, listen to it here)

Although saying we’re spanish is not that big of a problem (well, like it or not we legally are, for the moment), I guess you’ll understand that this is not the answer I usually give when people ask (so, to almost everyone). Now that days have passed, the answer that has proven to be best is just saying «Barcelona». But this means that they’ll immediately identify you with a «prototypical spaniard» (sangria -which is welcome anyway-, tardiness -which is completely false with almost all the spanish people I have met here-, shouting -here I have to confess- and so many others -but luckily it seems that toros and sevillanas are no more-).

I hope we’re lucky,
and we find everything we lacked yesterday. (video)

And it’s because of this that I, as do many people that today will hold hands in a 400 Km human chain, want my country to be NORMAL. Not better that the other ones. Not even one that works better. With its small -or big- defaults. But one with which I can explain everywhere that I am a catalan and that this needs no further explanation. And so, as Lluís Llach says in his song, I hope we are lucky, because we’ll certainly need to.



Publicat dins de Catalunya, Erasmus | Comentaris tancats a Capítol 4: Hèlsinki, 11 de setembre de 2013

Capítol 3: Pohjantähden alla (mutta en ole suomalainen)

On pohjantähden alla
Tää koti mulla mainen

Primera part: l’enyor

«Molt bé». Potser les dues paraules que més he dit a la gent que he deixat allà baix en aquestes 3 setmanes i escaig que porto a Finlàndia. I és ben cert -no ho puc pas negar- que, de moment, aquí s’hi està molt bé. Com era d’esperar he tingut l’oportunitat de conèixer un grup de gent d’allò més divers (perquè us en feu una idea, entre tots devem parlar unes 15 llengües diferents i venim de llocs escampats per un territori de més de 4.000.00 de Km²) i d’allò més divertit. Tot i això, sempre hi ha aquell moment que, pensant distretament en tot i res alhora, trobes a faltar totes aquelles «comoditats» que a casa ni notaves, donant-les per suposades.

Algú a casa quan arribes, sigui família o aquells que, a força d’anys i partides de cartes a les tantes han acabat sent la segona -o si comptem per temps primera- família, per a poder parlar des de temes de gran transcendència fins del temps que farà l’endemà. Gent amb el mateix rerefons cultural, a qui no hagis d’explicar cada dues frases què significa certa paraula o com se sol fer tal cosa al teu país (i sí, tema estrella, explicar perquè dic que sóc Katalonialainen si el meu passaport diu una altra cosa ben diferent).

Segona part: el canvi en sí

S’ha acabat el curs de finès, i amb ell la primera part d’aquesta experiència (menys d’un mes i ja estic parlant d’acabar coses? Això és farà curt aviat!). Davant meu 4 dies sencers d’horror vacui que -ves quin remei- haurem d’omplir d’un munt de coses. Dissabte, per començar és el siivouspäivä (dia de la neteja) i la gent posa paradetes al carrer venent tot allò que ja no necessita a bon preu, com no podia ser d’altra manera sabent la dèria que té aquesta gent pel reciclatge. A més, també dissabte, posarem el nostre granet de sorra -a distància- per a la cadena humana de l’11 de setembre. I diumenge, per a acabar d’integrar-nos totalment en la societat finesa, anirem a Tallinn a comprar alcohol a gaudir de la bellesa de la capital d’Estònia.

Coses que he après aquest mes:

  • Nyt voin puhua vähän suomea. Olen tosi iloinen! 🙂
  • Ja ens hem saunejat (aquest verb en finès existeix).
  • Hem explorat la biblioteca de la facultat i hem decidit que deixarem la residència i ens n’hi anirem a viure.

Publicat dins de Erasmus | Comentaris tancats a Capítol 3: Pohjantähden alla (mutta en ole suomalainen)

Capítol 2: Tornar a ser petit

Els infants 
saben coses 
que els grans 
ja han oblidat.

Ja estic situat, sé on visc (fins i tot ho puc dir en finès! :-D), sé com anar als llocs principals (i puc buscar fàcilment com anar als secundaris), he visitat alguns dels llocs típics que veuen tots els turistes (i fins i tot alguns del que no han vist un turista en dècades) i fins i tot hem anat a la platja i ens hem banyat al bàltic (i ho hem sobreviscut). Però no hi ha manera de treure’s de sobre aquesta sensació que tornes a tenir 3 anys, de que estàs aprenent a llegir (bé, això no és només una sensació) i que encara que ja siguis capaç d’alçar la vista al supermercat, mirar els cartells i entendre que dues prestatgeries més avall hi ha la llet, un cop hi arribis no sabràs distingir la sencera de la desnatada (i que, de fet, el primer cop compraràs la que no toca).

Intenteu imaginar-vos que, un bon dia, sortiu de casa i no sabeu -pràcticament- llegir. Que veieu que han posat un paper informatiu al vostre edifici i què no sabeu què hi diu. Que pugeu al bus, trobeu un diari gratuït al seient i l’únic que podeu entendre al mirar el titular de la portada és que parlar de ves a saber què de l’estiu. Que aneu a la cafeteria de la universitat a dinar i no sabeu què hi ha per dinar. Que esteu esperant el bus per tornar a casa i no teniu manera de saber quines són les fantàstiques qualitats d’aquest vi orgànic australià que anuncien a gairebé cada parada.

Tanmateix, no us penseu que això em desanimi gens ni mica, al cap i a la fi, qui no voldria tenir la sort de poder estudiar una de les 10 llengües més difícils del món? 🙂

Coses que he après aquesta setmana:

  • Encara no he aconseguit comprar una ampolla d’aigua sense gas, no perquè no en tinguin sinó perquè crec que a l’ampolla no ho indica, perquè fins i tot preguntant a una senyora finesa no gaire amable, va acabar resultant ser aigua amb gas.
  • El menú «barat» (bé, i barat sense cometes també, que dinem -a les 12, esclar!- per 2,60€) és un caos, i encara no hem entès del tot què hi entra i què no. Ah, i per a fer-ho més divertit, a vegades ens cobren 2,60€ i a vegades 2,50€, crec que després, quan marxem, deuen riure de nosaltres…
  • Aquesta gent beu llet amb el dinar.
  • El meu finès deu ser molt i molt lamentable, perquè intentant demanar un gelat de taronja (appelsiinijäätelöä pels amics) -no en tenien de llimona!!!- en finès em van respondre en anglès (això sí, entendre’m bé devia fer-ho, perquè el gelat me’l va donar…).

Publicat dins de Erasmus | Comentaris tancats a Capítol 2: Tornar a ser petit

Capítol 1: El viatge

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

És curiós com marxar a viure 5 mesos a l’estranger pugui ser alhora tan fàcil i tan complicat. Logísticament és ben senzill, i les facilitat són moltes, però per dins, no és tan fàcil, i menys si, com jo, saps que has de marxar gairebé de pressa i corrents al cap de dues setmanes. Suposo que de manera similar a les fases del dol també passes per una sèrie de fases, podríem dir-ne de l’acceptació del trasllat. La primera, sens dubte, la de «posposició». Pot ser que quedin 4 dies, però et seguirà semblant que encara queda una eternitat, et vas autoconvecent que encara tens molt de temps (o que hauries de tenir-lo, per a totes les coses que tens pensat fer i totes les persones que vols veure). I un bon dia, no te n’adones i entres a la següent fase, el «comiat constant». Tot just has començat a pair que això ja és aquí, que arriben aquells dies en que cada persona que veus és un comiat, que ja no pots dir «ens veiem!», perquè saps que -amb tota probabilitat- no la veuràs en una bona temporada.

Aquestes dues primeres fases poden ser molt llargues o molt curtes, solapar-se, i fins i tot canviar de l’una a l’altra, però un cop arribes al dia, tot passa molt de pressa. Et lleves, ben d’hora, ben d’hora, dius els últims adéus, els definitius, arribes a l’aeroport, factures la maleta, passes el control de seguretat i et trobes esperant en una butaca de plàstic grisa, incòmoda, amb un nus a l’estómac que ja no saps si és de nervis, estrès, o què. Tot això ho veus passar per davant teu, més que viure-ho, actuant maquinalment, d’esma. Li’n podríem dir «fase transitòria», però no seria just, més aviat hauria de ser anomenada, fase de «no sóc enlloc». La fase continua -en el meu cas- amb un viatge de gairebé 4 hores encaixonat en un seient estret i incòmode.

I he arribat. I he arribat -en ben poca estona per cert- a la conclusió que aquest país és preciós. A més, no fa fred (encara, tot arribarà!). He aconseguit arribar a l’estació central de Hèlsinki on havia quedat amb el Tim que m’havia anat a buscar la clau de l’habitació. I aquí ve la part de la història on tot no és tan maco com sembla. Perquè sí, marxar a un país estranger pot ser molt fàcil, però els primers dies són durs a tot arreu, i si no recordeu com van ser, per exemple, els vostres primers dies de carrera.

Arribo a «casa» (què estrany se’m fa dir-ne casa d’un lloc on he passat tot just vint minuts de moment) i «exploro» el terreny. Avui encara no li direm casa, em concedeixo, ja que una habitació completament buida no pot merèixer aquesta denominació, encara.

I bé, com a conclusió, a qui pugui interessar, he arribat a Hèlsinki sencer, no m’he perdut (i té mèrit perquè la preparació havia estat gairebé nul·la per falta de temps!) i estic molt, molt, molt cansat. Són dos quarts de deu i tinc moltíssima son. O sigui que és hora de d’acabar de planificar el dia de demà i aviat a dormir.

PS:

Coses que he après avui:

  • Si vols que un autobús finès es pari per pujar, val més que l’avisis amb temps o t’enduràs una bona esbroncada del conductor (inicialment en finès, en anglès en veure la teva cara de no-tinc-ni-la-més-remota-idea-del-què-dius-però-em-sap-greu) per haver-lo fet parar massa bruscament.

Comentaris tancats a Capítol 1: El viatge

Tot torna a començar

Quan d’un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s’inflin com veles,
i el sol t’escupi raigs al front.

Dins les meves bones intencions d’any nou no hi havia pas la de tornar a escriure al blog, de fet ni hi pensava en totes les rucades que havia escrit aquí, però l’ocasió s’ho val, i no podia pas marxar d’Erasmus sense deixar-ne constància en algun lloc. És per això que reciclarem aquest calaix de bones intencions amb la idea de fer-ne un petit diari de viatge (o d’aventures, potser) i de pas deixar constància a la família i amics de que segueixo viu i que estic bé.

Així doncs el QED, com tot, torna a començar.

YouTube Preview Image

Comentaris tancats a Tot torna a començar

Mudança (forçada!)

M’informen a través d’un mail que a partir d’ara bloc.cat passarà a ser blog.cat, i que aprofitant el canvi, s’han mudat els blogs a WordPress. Per això, és possible que algunes de les entrades antigues no es visualitzin correctament. Amb tot, benvinguts siguin els canvis, i si a més, servís perquè torni a escriure alguna cosa, millor que millor!

Publicat dins de General, Internet | Comentaris tancats a Mudança (forçada!)

Article comentat: “La Catalunya de la consulta independentista” (Antonio Franco, El Periòdico 30-4-10)

Avui, al bus de Barcelona a Puig-reig m’havia deixat el reproductor de música dins la maleta i (com si algú hagués pensat en mi) he vist que tornen a donar diaris (llàstima que sigui el Periòdico, però una hora i escaig es fa molt llarga si no tens ningú a prop per xerrar, he pensat mentre l’agafava) i l’he estat fullejant mentre fèiem camí cap al nostre estimat Berguedà. De seguida m’ha cridat l’atenció un article sobre les consultes independentistes (anem a veure què en diuen, he pensat) i el resultat ha estat bastant desagradable. A continuació voldria remarcar i comentar algunes parts de l’article que m’han desagradat especialment. L’article original és AQUÍ (en català, tot i que jo al bus l’he llegit en castellà perquè al bus només quedaven diaris en aquest idioma).

[@more@]

La Catalunya de la consulta independentista

Antonio Franco, El Periódico 30-4-2010 

Les consultes informals del cap de setmana passat sobre la independència

 Només per començar dient consultes informals, la cosa ja m’ha fet mala espina

revelen que les últimes destralades anticatalanes no estan substanciant, com a mínim de moment i contra el que es diu, un increment sensible del separatisme. A partir de la dada que els que no estan per la independència no hi participen,

Dada que s’acaba de treure ell de la màniga 

quatre càlculs matemàtics sobre la participació i sobre els sís revelen que el secessionisme està recolzat per entre el 15% i el 18% dels catalans, un percentatge que els indicadors solvents ja acrediten des de fa un cert temps. 
Se’n pot fer una valoració. Aquelles destralades, la desafecció, l’enuig davant la traïció de l’estament oficial espanyol –polítics i jutges– a l’esperit d’Estat plurinacional amb què es va fer la transició,

Sí? Segur? O era l’esperit d’apaivagar les aspiracions catalanes fent-nos una comunitat autònoma de règim comú més? 

es viuen a Catalunya, no sabem si encara o per sempre (en la mesura en què hi hagi coses o situacions polítiques per sempre), des d’una sensibilitat espanyola.

És a dir, la seva i el seu entorn. 

Des de dins, cal dir per entendre’ns. La gent se sent, majoritàriament, espanyola, però vol que Espanya canviï d’actitud cap a Catalunya.

Ah sí? Doncs un estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes no diu pas això… però és clar, aquesta gent són independentistes dolents…


Els partidaris de la independència posen molt d’interès perquè sapiguem que estan molt satisfets pels resultats de les tres onades consecutives de consultes.

Perquè n’estem coi! 

Però la realitat és que, després de la participació d’un 41,09% a Arenys de Munt, no han deixat de rebre notícies descoratjadores per al seu projecte.

Bé, tot depèn de com es miri, oi? 

Van escollir intel·ligentment aquesta localitat per convertir-la en un estímul per a la participació de les altres, però després, a l’encarar el conjunt de la Catalunya real, cada vegada són menys els que s’acosten a les urnes,

Com a totes les eleccions, eh! 

malgrat la propaganda i malgrat que, cosa sorprenent, el tractament mediàtic, fins i tot per part dels mitjans públics, sigui propi d’una consulta transcendent.

Aquí directament ja se’n riu de nosaltres. No sé quins mitjans deu mirar aquest home però el tractament que s’ha fet en general de les consultes ha estat pèssim. Pel que fa a la propaganda, només li recordaré que les institucions no hi han posat ni un cèntim, al contrari que totes les altres votacions organitzades oficialment. I sobre la transcendència ho és, i molt. Oi que no s’imaginen una iniciativa semblant amb uns resultats similars a, per exemple, castella la manxa? O a extremadura? Doncs el temps dirà. 

En molts indrets, els organitzadors potser han comès algun error o no han treballat gaire per atraure els potencials participants. Però el fet és que, després d’un nombre ja apreciable de consultes fetes en localitats de diverses àrees geogràfiques i de diferents dimensions, podem deduir un parell de coses. Una, que actualment a la majoria dels catalans no els interessa el tema,

Ho deu haver deduït ell i la seva ment privilegiada, perquè a mi em fa tot l’efecte que això és el que ell voldria. 

ni tan sols des de l’angle de la precaució. Dos, que el corrent secessionista és bastant rural, és a dir, propi de la Catalunya més sentimental i tradicional. 
Val la pena subratllar aquesta segona dada perquè revela que l’independentisme és sobretot patrimoni de la Catalunya menys industrial, menys tecnològica i menys cosmopolita.

Ai, les frases que fa fer el voler ser políticament correcte quan insultes vilment a la majoria del país… Podria haver posat directament «dels garrulos de poble» i tot hagués quedat molt més clar… 

O, per expressar-ho d’una altra manera, dit sigui amb tots els respectes cap als valors de les petites localitats, de la Catalunya més allunyada de la imatge moderna, dinàmica i urbana

 Primer de tot que m’expliqui on és el respecte de què parla en la frase anterior, quan després considera que tots els pobles amb majoria independentista (que ja el 2001 no eren pocs) estan allunyats de la imatge moderna i dinàmica.

que intenta projectar internacionalment el nostre país. Enllaçant dos elements ja esmentats, podríem dir que, mentre el nostre secessionisme és bastant rural, a les ciutats únicament és predominant entre el sector dels comunicadors que s’expressen des dels diferents mitjansde premsa, ràdio, televisió i internet, és a dir, entre els professionals que configuren l’anomenada opinió publicada.

 Excepte publicacions com la seva, esclar…

Totes aquestes consideracions s’han de contextualitzar amb dues realitats més. Per una banda, malgrat que superficialment es parli molt del tema, no hi ha el menor indici d’un debat general sobre com hauria de ser la hipotètica Catalunya independent sobre la qual es consulta en aquesta espècie de referèndum (un debat sobre la seva viabilitat econòmica una vegada es posi d’esquena a Espanya, sobre la relació amb Espanya i la Unió Europea a tots els efectes, sobre la situació en què quedarien els espanyolistes atrapats dins del territori en el moment de la secessió… ).

Dos no debaten si un no vol… Per la nostra part hi ha molt dit, ara fa falta que els unionistes (o espanyolistes com en diu ell tot o i que crec que és inexacte) es destapin com a tals i repliquin (i no, no val amparar-se en la legalitat vigent o qualsevol mandanga). Si vol obrir el debat, fem-ho! (un bon punt de partida és la molt recomanable web del Centre d’Estudis Sobiranistes)

Per altra banda, és molt significativa l’ambigüitat del discurs oficial, fins i tot davant d’aquestes consultes, que fa una formació política tan important com CiU, tot i que la seva direcció pensa majoritàriament en clau no espanyola.

En aquest aspecte estem completament d’acord, tot i que evident en sentit contrari… 

Sense aquests debats previs, l’anomenat referèndum oficiós no deixa de ser una simple salutació festiva a la bandera.

I doncs? Quin problema tenen en fer una «salutació festiva a la bandera»? Com la de l’onze de setembre però amb urnes? O alguna cosa els fa por?

I mentre el pujolisme continuï esperant que la intel·ligència popular estableixi pel seu compte les diferències entre el seu no però sí i el seu sí però no (que són les dues respostes que solen donar els seus dirigents quan se’ls pregunta si el seu objectiu és la independència), ningú pot començar a fer càlculs seriosos sobre el futur. En aquest ningú incloc els que esperem/necessitem que pensin en Catalunya per a les seves inversions econòmiques dels pròxims anys.

Una altra qüestió: el perfil més aviat ruralista del sentiment independentista fa aflorar l’abast real del desequilibri polític que produeix a Catalunya la distorsió de l’actual llei electoral. El pes electoral de les persones del segment partidari de trencar amb Espanya és molt superior al de la població urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona, en general més espanyolista. Malgrat que una bona llei electoral hagi d’incloure mecanismes de reequilibri dels territoris, consultes com les que organitzen els secessionistes estan posant de manifest fins a quin punt la fórmula actual és excessiva i injusta. 

 Aquest últim paràgraf sencer és especialment interessant, i és on es veu l’interès de l’article més enllà de menystenir les consultes sobre la independència, i és denunciar (sempre al servei del PSC-PSOE, recordem que és un article del Periódico) la suposada discriminació que pateix aquest partit (tot amb molt finezza i sense dir noms, esclar) amb la llei electoral catalana.

Jo personalment, com a membre de Puig-reig decideix, organitzadors de la consulta sobre la independència al nostre municipi i, consequentment, persona de poble i orgullosa de ser-ne, m’he sentit directament insultat. I vosaltres? 

Comentaris tancats a Article comentat: “La Catalunya de la consulta independentista” (Antonio Franco, El Periòdico 30-4-10)

Carril vici

Feu un experiment. Tranquils, no es necessita cap nivell intel·lectual de geni. Responeu-me a la següent pregunta: Per a qui diríeu que és un carril bici?

 

Preneu-vos el vostre temps, no hi ha pressa.

 

Ja? Perfecte. Suposo que molts haureu pensat alguna cosa com «bicis», «ciclistes» o alguna cosa per l’estil. Doncs esteu tots molt equivocats. I podeu comprovar-ho molt fàcilment, com puc fer jo els dies que fa mig i bo i cometo la imprudència de fer servir el Bicing (que últimament funciona estranyament prou bé) per tornar de la facultat (a la zona universitària) a casa (a l’eixample) passant per la diagonal.

Aquesta magnífica avinguda (la mateixa que ara l’ajuntament vol canviar) té un carril bici de doble sentit entre el lateral de sortida de Barcelona i la calçada principal (de Francesc Macià a Palau Reial). Doncs aquest carril bici (al contrari del que es podria esperar) és utilitzat per molta gent que potser ni saben anar-hi, en bici: Jubilats/des que van a caminar, marujes que van a caminar, gent que va córrer, gent que passeja… I al costat hi ha un espai per a vianants més del doble d’ample que el trist carril bici!!

I els pobres ciclistes que (il·lusos nosaltres!) intentem circular pel carril bici a una velocitat normal (que per si no heu anat mai en bici sol ser sensiblement més alta que la d’una persona caminant) i passem pel seu costat (envaint el carril del sentit contrari) encara ens hem de sentir a dir que som uns incívics, que no respectem res, que pobres vianants…

 

Amics vianants (especialment els que ho sou per l’avinguda diagonal entre Palau Reial i Francesc Macià) recordeu: El carril bici té aquest nom per un motiu! 

 

1 comentari