Capítol 1: El viatge

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

És curiós com marxar a viure 5 mesos a l’estranger pugui ser alhora tan fàcil i tan complicat. Logísticament és ben senzill, i les facilitat són moltes, però per dins, no és tan fàcil, i menys si, com jo, saps que has de marxar gairebé de pressa i corrents al cap de dues setmanes. Suposo que de manera similar a les fases del dol també passes per una sèrie de fases, podríem dir-ne de l’acceptació del trasllat. La primera, sens dubte, la de «posposició». Pot ser que quedin 4 dies, però et seguirà semblant que encara queda una eternitat, et vas autoconvecent que encara tens molt de temps (o que hauries de tenir-lo, per a totes les coses que tens pensat fer i totes les persones que vols veure). I un bon dia, no te n’adones i entres a la següent fase, el «comiat constant». Tot just has començat a pair que això ja és aquí, que arriben aquells dies en que cada persona que veus és un comiat, que ja no pots dir «ens veiem!», perquè saps que -amb tota probabilitat- no la veuràs en una bona temporada.

Aquestes dues primeres fases poden ser molt llargues o molt curtes, solapar-se, i fins i tot canviar de l’una a l’altra, però un cop arribes al dia, tot passa molt de pressa. Et lleves, ben d’hora, ben d’hora, dius els últims adéus, els definitius, arribes a l’aeroport, factures la maleta, passes el control de seguretat i et trobes esperant en una butaca de plàstic grisa, incòmoda, amb un nus a l’estómac que ja no saps si és de nervis, estrès, o què. Tot això ho veus passar per davant teu, més que viure-ho, actuant maquinalment, d’esma. Li’n podríem dir «fase transitòria», però no seria just, més aviat hauria de ser anomenada, fase de «no sóc enlloc». La fase continua -en el meu cas- amb un viatge de gairebé 4 hores encaixonat en un seient estret i incòmode.

I he arribat. I he arribat -en ben poca estona per cert- a la conclusió que aquest país és preciós. A més, no fa fred (encara, tot arribarà!). He aconseguit arribar a l’estació central de Hèlsinki on havia quedat amb el Tim que m’havia anat a buscar la clau de l’habitació. I aquí ve la part de la història on tot no és tan maco com sembla. Perquè sí, marxar a un país estranger pot ser molt fàcil, però els primers dies són durs a tot arreu, i si no recordeu com van ser, per exemple, els vostres primers dies de carrera.

Arribo a «casa» (què estrany se’m fa dir-ne casa d’un lloc on he passat tot just vint minuts de moment) i «exploro» el terreny. Avui encara no li direm casa, em concedeixo, ja que una habitació completament buida no pot merèixer aquesta denominació, encara.

I bé, com a conclusió, a qui pugui interessar, he arribat a Hèlsinki sencer, no m’he perdut (i té mèrit perquè la preparació havia estat gairebé nul·la per falta de temps!) i estic molt, molt, molt cansat. Són dos quarts de deu i tinc moltíssima son. O sigui que és hora de d’acabar de planificar el dia de demà i aviat a dormir.

PS:

Coses que he après avui:

  • Si vols que un autobús finès es pari per pujar, val més que l’avisis amb temps o t’enduràs una bona esbroncada del conductor (inicialment en finès, en anglès en veure la teva cara de no-tinc-ni-la-més-remota-idea-del-què-dius-però-em-sap-greu) per haver-lo fet parar massa bruscament.



Quant a Miquel Puig i Pey

Ex-estudiant d'informàtica, ex-habitant de Finlàndia i Alemanya.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.