Capítol 2: Tornar a ser petit

Els infants 
saben coses 
que els grans 
ja han oblidat.

Ja estic situat, sé on visc (fins i tot ho puc dir en finès! :-D), sé com anar als llocs principals (i puc buscar fàcilment com anar als secundaris), he visitat alguns dels llocs típics que veuen tots els turistes (i fins i tot alguns del que no han vist un turista en dècades) i fins i tot hem anat a la platja i ens hem banyat al bàltic (i ho hem sobreviscut). Però no hi ha manera de treure’s de sobre aquesta sensació que tornes a tenir 3 anys, de que estàs aprenent a llegir (bé, això no és només una sensació) i que encara que ja siguis capaç d’alçar la vista al supermercat, mirar els cartells i entendre que dues prestatgeries més avall hi ha la llet, un cop hi arribis no sabràs distingir la sencera de la desnatada (i que, de fet, el primer cop compraràs la que no toca).

Intenteu imaginar-vos que, un bon dia, sortiu de casa i no sabeu -pràcticament- llegir. Que veieu que han posat un paper informatiu al vostre edifici i què no sabeu què hi diu. Que pugeu al bus, trobeu un diari gratuït al seient i l’únic que podeu entendre al mirar el titular de la portada és que parlar de ves a saber què de l’estiu. Que aneu a la cafeteria de la universitat a dinar i no sabeu què hi ha per dinar. Que esteu esperant el bus per tornar a casa i no teniu manera de saber quines són les fantàstiques qualitats d’aquest vi orgànic australià que anuncien a gairebé cada parada.

Tanmateix, no us penseu que això em desanimi gens ni mica, al cap i a la fi, qui no voldria tenir la sort de poder estudiar una de les 10 llengües més difícils del món? 🙂

Coses que he après aquesta setmana:

  • Encara no he aconseguit comprar una ampolla d’aigua sense gas, no perquè no en tinguin sinó perquè crec que a l’ampolla no ho indica, perquè fins i tot preguntant a una senyora finesa no gaire amable, va acabar resultant ser aigua amb gas.
  • El menú «barat» (bé, i barat sense cometes també, que dinem -a les 12, esclar!- per 2,60€) és un caos, i encara no hem entès del tot què hi entra i què no. Ah, i per a fer-ho més divertit, a vegades ens cobren 2,60€ i a vegades 2,50€, crec que després, quan marxem, deuen riure de nosaltres…
  • Aquesta gent beu llet amb el dinar.
  • El meu finès deu ser molt i molt lamentable, perquè intentant demanar un gelat de taronja (appelsiinijäätelöä pels amics) -no en tenien de llimona!!!- en finès em van respondre en anglès (això sí, entendre’m bé devia fer-ho, perquè el gelat me’l va donar…).



Quant a Miquel Puig i Pey

Ex-estudiant d'informàtica, ex-habitant de Finlàndia i Alemanya.
Aquesta entrada ha esta publicada en Erasmus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.