Capítol 4: Hèlsinki, 11 de setembre de 2013

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí.

I la vida m’ha dut lluny en un dia tan assenyalat com el d’avui. I és així com descobreixes que el món és molt gran. Pot semblar una bestiesa, però situar-te en un entorn envoltat de gent que no comparteix els teus referents i a qui has d’explicar coses que en general donaries per assumides és complicat. No negaré que, en general als catalans ens encanta explicar la situació del país (país? quin país?) i que si ens mosseguem la llengua és moltes vegades per no cansar el nostre interlocutor, però si el temps que tens per explicar d’on vens són uns dos segons (Normalment no se sol fer un article de 10 pàgines per respondre a «Where are you from?») és certament complicat trobar una resposta que sigui alhora fàcilment comprensible per la persona que pregunta i que alhora ens deixi la consciència tranquil·la (ja m’enteneu).

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,

Si bé és cert que no és cap problema dir que som espanyols (escolti, ens agradi o no, de moment legalment ho som), suposo que comprendreu que aquesta no és la resposta que dono a la gent que pregunta (és a dir, pràcticament tothom). Amb els dies, la resposta que més ens ha funcionat és, probablement, dir senzillament «Barcelona». Ara bé, això comporta que immediatament t’identifiquin com a «espanyol prototípic» (sangria –que benvinguda sigui-, impuntualitat –tot i que he pogut comprovar que completament infundat entre la majoria dels espanyols que he conegut-, baladreria –aquí he d’entonar el mea culpa– i tants altres tòpics –si bé sembla que per sort ja no tant toros i sevillanes-).

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I és per això que, com molta gent que avui es donarà la mà al llarg de 400 km (que aviat s’ha dit), vull que el meu petit país sigui un país NORMAL. No pas millor que els altres. Ni que funcioni millor. Amb els seus petits -o grans- defectes. Però que pugui anar pel món explicant que sóc català i que això no comporti cap mena d’explicació addicional. I per això com deia el Lluís Llach, que tinguem sort, perquè de ben segur que la necessitarem.

Here’s a translation to english for those who don’t understand catalan, I tried my best to keep the original meaning. Song lyrics are rather difficult to translate, you can listen to the original songs (very famous all of them from catalan songwriter Lluís Llach) from the links.

My country is so small
that always fits in your heart
if life takes you away. (video)

And life has taken me away in such a remarkable day as today. And like that you realize that the world is big. It may seem stupid, but placing yourself in an environment full of people that don’t share your references and to whom you must explain things that in a normal conversations would take for granted is complicated. I won’t deny that, usually we catalans love to talk about the situation in our country (country? which one?) and if we stop is sometimes to not get people tired, but if all the time you have to answer «Where are you from?» is about 2 seconds (you don’t usually make a 10 pages paper to answer to that question) it is certainly complicated to find a suitable answer that is both easily understandable for the person asking and that I find suitable.

(this is rather difficult to translate, listen to it here)

Although saying we’re spanish is not that big of a problem (well, like it or not we legally are, for the moment), I guess you’ll understand that this is not the answer I usually give when people ask (so, to almost everyone). Now that days have passed, the answer that has proven to be best is just saying «Barcelona». But this means that they’ll immediately identify you with a «prototypical spaniard» (sangria -which is welcome anyway-, tardiness -which is completely false with almost all the spanish people I have met here-, shouting -here I have to confess- and so many others -but luckily it seems that toros and sevillanas are no more-).

I hope we’re lucky,
and we find everything we lacked yesterday. (video)

And it’s because of this that I, as do many people that today will hold hands in a 400 Km human chain, want my country to be NORMAL. Not better that the other ones. Not even one that works better. With its small -or big- defaults. But one with which I can explain everywhere that I am a catalan and that this needs no further explanation. And so, as Lluís Llach says in his song, I hope we are lucky, because we’ll certainly need to.



Quant a Miquel Puig i Pey

Ex-estudiant d’informàtica, ex-habitant de Finlàndia i Alemanya.

Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, Erasmus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.