Hem votat

Reprenc aquest bloc, més de tres anys després. No és la primera represa ni sé si durarà gaire, però crec que l’entrada que avui tinc al cap necessita quedar escrita en algun lloc per tal que no oblidem els detalls més petits dels dies tan grans que estem vivint.

Aprofito que, per feina, he estat uns dies a Londres una mica desconnectat del què està passant (malgrat que avui en dia això ja no és mai del tot cert gràcies a -o per culpa de- Internet) i el cap de setmana a Puig-reig per fer una petita crònica de com he viscut els darrers dies de setembre i la jornada de l’1 d’octubre.

El meu referèndum

És evident que en l’organització del referèndum s’hi treballa des de fa molt de temps, però com que això és una crònica personal, començaré pel 4 de setembre, el dia en que vaig rebre una trucada del Francesc (que explica la seva visió aquí).

Em deia que ell seria el CEM (Coordinador Electoral Municipal) de Puig-reig i que estava buscant gent per ajudar en l’organització als diferents col·legis electorals del poble i que si voldria fer de RA (Representant de l’Administració) al meu. Evidentment, li vaig dir immediatament que sí i em va dir que ja em tornaria a trucar.

I van començar a passar dies. I dies. I més dies. El 16 de setembre, aprofitant que passava el cap de setmana a Puig-reig, truco al Francesc per si calia fer alguna cosa, ja que s’anava acostant el dia i encara no sabia exactament què hauria de fer com a RA. Resposta: “no sé res”. Segurament, la resposta que més vegades s’haurà donat a tots els nivells entre la gent que hem muntat tot això. Ningú sabia res que no fos absolutament imprescindible per a desenvolupar la seva tasca, el secretisme era absolut.

Això ho vaig poder comprovar en primera persona el dia 20 de setembre (16 dies després de la primera trucada!). Dos dies abans havia rebut un email citant-me a una reunió a Manresa a les 8 del vespre amb tots els CEMs i RAs del berguedà. Era molt important -deia el correu- que a la reunió hi assistíssim sense telèfon mòbil (o com vaig comprovar en arribar, que el deixéssim a l’entrada guardat). La reunió en sí, tampoc ens va revelar cap detall, més enllà de repassar les lleis aprovades al parlament (i ja en aquell moment suspeses pel TC) i explicar-nos les funcions que hauríem de fer el dia 1 (portar el material al col·legi, ajudar els membres de la mesa en cas de dubtes i passar informació de participació, resultats i fer arribar la documentació final al CEM).

Amb tot això (o més aviat, només això) ens plantem al dia 29 de setembre, dos dies abans del referèndum. Després de tots els problemes de la setmana anterior a Barcelona i de les diferents incautacions de material (sobres, paperetes i notificacions) jo només patia perquè no ens trobessin les urnes (la part més difícilment reemplaçable de tot el material). A les 7 del vespre ens trobem tots els RA amb el CEM per rebre més instruccions i -per fi!- el primer material que veiem: actes de constitució de la mesa, llistes de votants, actes d’escrutini i tota aquesta mena de paperassa, però de moment res d’urnes, paperetes o cens. Ens diu el CEM que de tot aquest material més sensible ja en parlarem l’endemà al vespre, després d’una reunió que té a la tarda amb la territorial, que encara li han de dir on és.

Ens situem a un sol dia del referèndum i seguim confiant que tot anirà bé malgrat no saber gairebé res. Com que es preveia un cap de setmana tranquil, no se m’acut altra cosa dissabe al matí que anar d’excursió amb alguns companys de feina a pujar de Queralbs a Núria, cosa que només ajudarà al cansament extrem que acumularé a partir d’aquest moment.

Dissabte a la tarda, reunió final de tots els RA i el CEM i ens anuncien el canvi que l’endemà al matí farà anar de corcoll a tothom: hi haurà un cens universal amb el qual tothom podrà votar a qualsevol col·legi. Una jugada brillant davant els previsibles problemes per poder obrir i mantenir oberts tots els col·legis electorals, però que a mi (com a informàtic no ho puc evitar) em preocupa força davant els previsibles atacs informàtics que rebrem.

Surto de la reunió més preocupat del que hi havia entrat. Tots tenim clar de fa temps que res de tot això serà bufar i fer ampolles, però anar veient totes les precaucions que hem de prendre i la clandestinitat en la que hem de treballar ho fa palès de manera especialment crua. Però arriba l’esperança.

Les urnes de Puig-reig

Les urnes de Puig-reig

Sortim de la reunió i ens dirigim a una nau d’un dels polígons industrials del poble. D’una sala interior en surt el CEM amb una caixa atrotinada i una bossa tèrmica de portar congelats. Dins la caixa, el tresor més esperat per tots, les urnes, i dins la bossa les brides per a tancar-la. Després venen les paperetes i sobres. Amb un cert tracte gairebé reverencial, ens ho repartim tot entre els RA dels diferents col·legis per guardar-ho on cadascú cregui més convenient per a portar-ho l’endemà.

L'urna a casa

L’urna a casa

Com que casa meva queda al costat del meu col·legi, cap allà va el meu material. Com en una peli d’espies, truco la meva mare per a dir-li que, si és a casa, obri el garatge que ara vinc (“-Però i sopar on sopes? -Ara vinc i en parlem, tu obre la porta!”). Descarrego el material a casa i el col·loco sobre l’escriptori del despatx. No em puc estar de fer-li una foto per a la posteritat. De totes maneres, no tinc gaire temps per estar-me a contemplar-ho, me’n vaig directament a l’escola per veure com estan els ànims i preparar-hi l’acampada.

La canalla mirant una pel·lícula

La canalla mirant una pel·lícula

A les escoles (passo també per l’altra escola que és col·legi electoral aprofitant que he anat a buscar un entrepà per sopar allà a prop) l’ambient és espectacular. Moltíssimes famílies senceres, amb els petits mirant pel·lícules, els no tant petits jugant al pati i els grans xerrant als passadissos o fora, han decidit venir a acampar a l’escola per a protegir-la.

La nostra suite 5 estrelles

La nostra suite 5 estrelles

La gresca a l’escola dura fins tard. Els petits no tenen cap ganes d’anar a dormir, només de jugar i córrer amunt i avall per la seva escola i d’aprofitar aquesta oportunitat estranya de fer-ho fora d’hores. Els grans, per la seva banda, xerrem pels passadissos o a les escales de l’entrada per fer-nos passar els nervis i compadir-nos els uns als altres de la poca estona que dormirem. No sé pas a quina hora decideixo estirar-me a dormir, o almenys a intentar-ho.

Arribant amb el material

Arribant amb el material

I arriba el dia. Cap a les 5 de la matinada (jo dec haver dormir com a molt una hora en tota la nit) començo a notar força tràfec de gent per l’escola, i decideixo que ja és hora de llevar-me. Surto fora i veig que es comença a aplegar un munt de gent, veïns, amics, coneguts i saludats, seguint la consigna de l’ANC. Busco la Dolors, l’altra RA del col·legi per parlar de com començar-ho a organitzar tot. Decidim que és més segur portar el material com més aviat millor, aprofitat que de moment no han fet acte de presència ni tan sols els mossos. Muntem l’escamot, agafant 7 o 8 persones de la gent que s’aplega i dient-los que hem d’anar a fer una “excursió”. Primer moment emocionant del dia, arribant a l’escola amb l’urna (i dins la resta de material) a la mans entre els aplaudiments de la gent.

Tot a punt!

Tot a punt!

Ja tenim el material a lloc, ja hem passat el moment que més em preocupava de cara a poder començar la votació. A fora la gent esmorza, es reparteix xocolata desfeta. A dins comencem a preparar els espais i posar-ho tot a lloc. Mentrestant, es fa públic que es farà servir cens universal. L’acalde aprofita que havia passat per l’escola per dirigir-se a la gent i explicar-los què vol dir això. Mentrestant, a dins ja ho tenim gairebé tot a punt, només ens falta un petit detall: tal com ens havien dit, no sembla que cap citació hagi pogut arribar per a la nostra mesa, haurem d’intentar trobar tres persones per posar-se al capdavant de la cua de votants que estiguin disposades a quedar-s’hi tot el dia i fer la feina. Per sort els trobem relativament de pressa. Comencem a explicar-los com funcionarà el procediment del dia, però per sort ens toquen espavilats i de seguida es posen a estudiar el reglament per si sols.

Arriben els mossos

Arriben els mossos

Sembla impossible però ja ho tenim tot preparat. Cap a 3/4 de 9 arriba una furgoneta dels mossos. La gent pren el seu lloc a la porta i com que des d’allà no veig res me’n vaig al pis de dalt per a poder veure millor què passa. De la furgoneta en baixen dos mossos. La gent aplaudeix. La furgoneta marxa. Els dos mossos es dirigeixen a la gent, però no sento gaire bé què els diuen apart que es quedaran tot el dia allà si no poden entrar, cosa que ja ens havien dit que podia ser. La gent riu i els torna a aplaudir. Els dos agents es queden a l’altra banda del carrer. Torno cap a baix. Algú em diu que demanen de parlar amb algú de dins i si els hi podem deixar un parell de cadires. Sortim amb la Dolors i el parell de cadires. La gent mig riu mig aplaudeix. Ens expliquen que tenen ordre d’impedir el referèndum, però que si no poden actuar perquè hi ha massa gent es quedaran allà tot el dia. Els donem les gràcies i tornem cap a dins. Ja gairebé són les 9.

A les 9 constituim la mesa amb els tres primers votants i connectem al cens universal, de moment tot bé. Surto a la porta de l’escola i faig un crit: “Comença la votació”. Més aplaudiments. Però l’alegria dura poc. El sistema, que ha començat funcionant tot i anar molt lent, tot just ens permet entrar el vot de 15 persones fins que deixa de funcionar completament i ens trobem amb la votació aturada, unes 15 o 20 persones fent cua dins l’escola i unes 100 o 200 més fent-ne a fora. Comença el torrent de missatges entre RAs (“A nosaltres ens funciona”, “a nosaltres no”, “ah, ara a nosaltres tampoc”, “ah, sí, però va molt lent”) i el nostre pobre CEM, fent el que bonament pot perquè tothom compleixi les ordres de dalt (“em diuen que s’ha de fer servir el cens universal sí o sí”).

El primer dels problemes

El primer dels problemes

Després de gairebé una hora parats, sembla que alguns col·legis es van recuperant, però nosaltres no tenim tanta sort. Ens arriba de molts altres col·legis que han passat a fer servir el cens normal, amb ordres de passar-ho a l’universal de seguida que puguin. Al final hem d’acabar tirant d’aquesta opció nosaltres també. Reprenem la votació. La cua segueix sent llarguíssima, creua tot el carrer fins la paret de l’edifici del davant de l’escola ben bé fins la 1 del migdia. Malgrat anar-ho reintentant el cens universal segueix sense funcionar. Amb el cens normal els votants van passant, ininterrompudament, fins ben bé les 2.

El carrer tallat pels contenidors

El carrer tallat pels contenidors

A la tarda, quedem pràcticament buits a dins, només els tres membres de la mesa, els dos RA, alguns apoderats i tres o quatre persones més. Per sort, a fora la gent segueix fent tap a la porta. Les hores comencen a passar lentes. Ens anem posant nerviosos. Cada dos per tres algú comenta alguna de les brutals actuacions que hi està havent per tot Catalunya, algunes en pobles molt propers. No mirar Twitter és impossible, i com més el mirem més nerviosos ens posem. Preparem un pla d’evacuació per si de cas. Comencem a discutir si és millor aplicar-lo o entregar les urnes i protegir la gent i l’escola, veient el que està passant arreu. Els nervis estan a flor de pell. Les 5. Les 6. La gent, a fora, talla el carrer de l’escola amb els contenidors de reciclatge. Les 7. Que s’acabi tot ja!

Una vocal de la mesa, votant tancats en un soterrani

Una vocal de la mesa, votant tancats en un soterrani

I tot de cop es precipita. Trucada del Francesc. No hi posa gaires floritures: “Ens diuen que estan venint. Marxeu ja.”. Dit i fet. Carreguem l’urna i la paperassa i sortim per la porta del darrere de l’escola. A la casa contigua ja estan avisats. Ens tanquem al soterrani. En aquesta situació voten els tres membres de la mesa i declaren la votació per finalitzada. Aviso a la gent de l’escola: “Estem tancats”. Expliquen a la gent què ha passat, des del soterrani sentim aplaudiments. La gent canta els segadors.

Obrint l'urna

Obrint l’urna

No sabem què fer. No sentim bé què passa a fora. Han vingut? Estem segurs? El que no estem gens és còmodes. Decidim deixar tot el material guardat allà i sortir nosaltres fins a casa d’una membre de la mesa, que viu just al costat. Un cop segurs i còmodes, parlo amb el CEM: hem de fer l’escrutini. Decidim que tornar al soterrani i treure’n l’urna canta massa, així que jo i el president de la mesa sortim amb un parell de motxilles i un parell de bosses d’escombraries i tornem. Un cop tancats dins ens n’adonem que no tenim res per treure el precinte de l’urna. Per sort al soterrani mateix on som hi trobem una serra d’arquet. Obrim l’urna i passem els sobres a les dues bosses, les posem a les motxilles junt amb la resta de paperassa i tornem.

Segurs, còmodes i amb tot el material, comencem a escrutar i a passar a l’aplicació del cens universal (que bé que funciona ara que se suposa que ja no la necessitem!)  tots els DNIs que no hem pogut entrar. Per sort tots es registren sense problemes, ningú ha votat dos cops. Respirem alleujats. Passem les dades del resultat i marxem a lliurar la documentació al CEM. Ens el trobem encara atrafegat (són gairebé les 10) trucant amunt i avall quadrant dades de participació i resultats. Baixem a la plaça a celebrar-ho amb la gent que queda, però ja no aguantem gaire més enllà del discurs del president. Torno a casa rebentat. Són les 11 de la nit.

Hem votat.

Demà serà un altre dia i caldrà seguir fent molta feina.

L'equip que vam fer possible la votació a l'escola Sant Martí

L’equip que vam fer possible la votació a l’escola Sant Martí



Quant a Miquel Puig i Pey

Ex-estudiant d'informàtica, ex-habitant de Finlàndia i Alemanya.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, Puig-reig. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.