Avui, al bus de Barcelona a Puig-reig m’havia deixat el reproductor de música dins la maleta i (com si algú hagués pensat en mi) he vist que tornen a donar diaris (llàstima que sigui el Periòdico, però una hora i escaig es fa molt llarga si no tens ningú a prop per xerrar, he pensat mentre l’agafava) i l’he estat fullejant mentre fèiem camí cap al nostre estimat Berguedà. De seguida m’ha cridat l’atenció un article sobre les consultes independentistes (anem a veure què en diuen, he pensat) i el resultat ha estat bastant desagradable. A continuació voldria remarcar i comentar algunes parts de l’article que m’han desagradat especialment. L’article original és AQUÍ (en català, tot i que jo al bus l’he llegit en castellà perquè al bus només quedaven diaris en aquest idioma).

[@more@]

La Catalunya de la consulta independentista

Antonio Franco, El Periódico 30-4-2010 

Les consultes informals del cap de setmana passat sobre la independència

 Només per començar dient consultes informals, la cosa ja m’ha fet mala espina

revelen que les últimes destralades anticatalanes no estan substanciant, com a mínim de moment i contra el que es diu, un increment sensible del separatisme. A partir de la dada que els que no estan per la independència no hi participen,

Dada que s’acaba de treure ell de la màniga 

quatre càlculs matemàtics sobre la participació i sobre els sís revelen que el secessionisme està recolzat per entre el 15% i el 18% dels catalans, un percentatge que els indicadors solvents ja acrediten des de fa un cert temps. 
Se’n pot fer una valoració. Aquelles destralades, la desafecció, l’enuig davant la traïció de l’estament oficial espanyol –polítics i jutges– a l’esperit d’Estat plurinacional amb què es va fer la transició,

Sí? Segur? O era l’esperit d’apaivagar les aspiracions catalanes fent-nos una comunitat autònoma de règim comú més? 

es viuen a Catalunya, no sabem si encara o per sempre (en la mesura en què hi hagi coses o situacions polítiques per sempre), des d’una sensibilitat espanyola.

És a dir, la seva i el seu entorn. 

Des de dins, cal dir per entendre’ns. La gent se sent, majoritàriament, espanyola, però vol que Espanya canviï d’actitud cap a Catalunya.

Ah sí? Doncs un estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes no diu pas això… però és clar, aquesta gent són independentistes dolents…

Els partidaris de la independència posen molt d’interès perquè sapiguem que estan molt satisfets pels resultats de les tres onades consecutives de consultes.

Perquè n’estem coi! 

Però la realitat és que, després de la participació d’un 41,09% a Arenys de Munt, no han deixat de rebre notícies descoratjadores per al seu projecte.

Bé, tot depèn de com es miri, oi? 

Van escollir intel·ligentment aquesta localitat per convertir-la en un estímul per a la participació de les altres, però després, a l’encarar el conjunt de la Catalunya real, cada vegada són menys els que s’acosten a les urnes,

Com a totes les eleccions, eh! 

malgrat la propaganda i malgrat que, cosa sorprenent, el tractament mediàtic, fins i tot per part dels mitjans públics, sigui propi d’una consulta transcendent.

Aquí directament ja se’n riu de nosaltres. No sé quins mitjans deu mirar aquest home però el tractament que s’ha fet en general de les consultes ha estat pèssim. Pel que fa a la propaganda, només li recordaré que les institucions no hi han posat ni un cèntim, al contrari que totes les altres votacions organitzades oficialment. I sobre la transcendència ho és, i molt. Oi que no s’imaginen una iniciativa semblant amb uns resultats similars a, per exemple, castella la manxa? O a extremadura? Doncs el temps dirà. 

En molts indrets, els organitzadors potser han comès algun error o no han treballat gaire per atraure els potencials participants. Però el fet és que, després d’un nombre ja apreciable de consultes fetes en localitats de diverses àrees geogràfiques i de diferents dimensions, podem deduir un parell de coses. Una, que actualment a la majoria dels catalans no els interessa el tema,

Ho deu haver deduït ell i la seva ment privilegiada, perquè a mi em fa tot l’efecte que això és el que ell voldria. 

ni tan sols des de l’angle de la precaució. Dos, que el corrent secessionista és bastant rural, és a dir, propi de la Catalunya més sentimental i tradicional. 
Val la pena subratllar aquesta segona dada perquè revela que l’independentisme és sobretot patrimoni de la Catalunya menys industrial, menys tecnològica i menys cosmopolita.

Ai, les frases que fa fer el voler ser políticament correcte quan insultes vilment a la majoria del país… Podria haver posat directament «dels garrulos de poble» i tot hagués quedat molt més clar… 

O, per expressar-ho d’una altra manera, dit sigui amb tots els respectes cap als valors de les petites localitats, de la Catalunya més allunyada de la imatge moderna, dinàmica i urbana

 Primer de tot que m’expliqui on és el respecte de què parla en la frase anterior, quan després considera que tots els pobles amb majoria independentista (que ja el 2001 no eren pocs) estan allunyats de la imatge moderna i dinàmica.

que intenta projectar internacionalment el nostre país. Enllaçant dos elements ja esmentats, podríem dir que, mentre el nostre secessionisme és bastant rural, a les ciutats únicament és predominant entre el sector dels comunicadors que s’expressen des dels diferents mitjansde premsa, ràdio, televisió i internet, és a dir, entre els professionals que configuren l’anomenada opinió publicada.

 Excepte publicacions com la seva, esclar…

Totes aquestes consideracions s’han de contextualitzar amb dues realitats més. Per una banda, malgrat que superficialment es parli molt del tema, no hi ha el menor indici d’un debat general sobre com hauria de ser la hipotètica Catalunya independent sobre la qual es consulta en aquesta espècie de referèndum (un debat sobre la seva viabilitat econòmica una vegada es posi d’esquena a Espanya, sobre la relació amb Espanya i la Unió Europea a tots els efectes, sobre la situació en què quedarien els espanyolistes atrapats dins del territori en el moment de la secessió… ).

Dos no debaten si un no vol… Per la nostra part hi ha molt dit, ara fa falta que els unionistes (o espanyolistes com en diu ell tot o i que crec que és inexacte) es destapin com a tals i repliquin (i no, no val amparar-se en la legalitat vigent o qualsevol mandanga). Si vol obrir el debat, fem-ho! (un bon punt de partida és la molt recomanable web del Centre d’Estudis Sobiranistes)

Per altra banda, és molt significativa l’ambigüitat del discurs oficial, fins i tot davant d’aquestes consultes, que fa una formació política tan important com CiU, tot i que la seva direcció pensa majoritàriament en clau no espanyola.

En aquest aspecte estem completament d’acord, tot i que evident en sentit contrari… 

Sense aquests debats previs, l’anomenat referèndum oficiós no deixa de ser una simple salutació festiva a la bandera.

I doncs? Quin problema tenen en fer una «salutació festiva a la bandera»? Com la de l’onze de setembre però amb urnes? O alguna cosa els fa por?

I mentre el pujolisme continuï esperant que la intel·ligència popular estableixi pel seu compte les diferències entre el seu no però sí i el seu sí però no (que són les dues respostes que solen donar els seus dirigents quan se’ls pregunta si el seu objectiu és la independència), ningú pot començar a fer càlculs seriosos sobre el futur. En aquest ningú incloc els que esperem/necessitem que pensin en Catalunya per a les seves inversions econòmiques dels pròxims anys.

Una altra qüestió: el perfil més aviat ruralista del sentiment independentista fa aflorar l’abast real del desequilibri polític que produeix a Catalunya la distorsió de l’actual llei electoral. El pes electoral de les persones del segment partidari de trencar amb Espanya és molt superior al de la població urbana de l’àrea metropolitana de Barcelona, en general més espanyolista. Malgrat que una bona llei electoral hagi d’incloure mecanismes de reequilibri dels territoris, consultes com les que organitzen els secessionistes estan posant de manifest fins a quin punt la fórmula actual és excessiva i injusta. 

 Aquest últim paràgraf sencer és especialment interessant, i és on es veu l’interès de l’article més enllà de menystenir les consultes sobre la independència, i és denunciar (sempre al servei del PSC-PSOE, recordem que és un article del Periódico) la suposada discriminació que pateix aquest partit (tot amb molt finezza i sense dir noms, esclar) amb la llei electoral catalana.

Jo personalment, com a membre de Puig-reig decideix, organitzadors de la consulta sobre la independència al nostre municipi i, consequentment, persona de poble i orgullosa de ser-ne, m’he sentit directament insultat. I vosaltres? 

Feu un experiment. Tranquils, no es necessita cap nivell intel·lectual de geni. Responeu-me a la següent pregunta: Per a qui diríeu que és un carril bici?

 

Preneu-vos el vostre temps, no hi ha pressa.

 

Ja? Perfecte. Suposo que molts haureu pensat alguna cosa com «bicis», «ciclistes» o alguna cosa per l’estil. Doncs esteu tots molt equivocats. I podeu comprovar-ho molt fàcilment, com puc fer jo els dies que fa mig i bo i cometo la imprudència de fer servir el Bicing (que últimament funciona estranyament prou bé) per tornar de la facultat (a la zona universitària) a casa (a l’eixample) passant per la diagonal.

Aquesta magnífica avinguda (la mateixa que ara l’ajuntament vol canviar) té un carril bici de doble sentit entre el lateral de sortida de Barcelona i la calçada principal (de Francesc Macià a Palau Reial). Doncs aquest carril bici (al contrari del que es podria esperar) és utilitzat per molta gent que potser ni saben anar-hi, en bici: Jubilats/des que van a caminar, marujes que van a caminar, gent que va córrer, gent que passeja… I al costat hi ha un espai per a vianants més del doble d’ample que el trist carril bici!!

I els pobres ciclistes que (il·lusos nosaltres!) intentem circular pel carril bici a una velocitat normal (que per si no heu anat mai en bici sol ser sensiblement més alta que la d’una persona caminant) i passem pel seu costat (envaint el carril del sentit contrari) encara ens hem de sentir a dir que som uns incívics, que no respectem res, que pobres vianants…

 

Amics vianants (especialment els que ho sou per l’avinguda diagonal entre Palau Reial i Francesc Macià) recordeu: El carril bici té aquest nom per un motiu!